Espardenya Kontrol

Últimament he pogut revisar un article interessant del Manuel Milà i Fontanals anomenat “De antiguas representaciones Catalanas, antiguas y vulgares” aparegut a l’any 1862 a la Revista de Catalunya. En aquest article, Milà i Fontanals fa un repàs a diferents representacions que havien hagut a diferentes manifestacions festives de l’edat medieval i es posa en evidència que l’influència del cristianisme en la societat d’aquelles epòques és evidencial.

Ahir mentres tornava de la festa de la presentació del Capgrós de l’any de Terrassa, vaig estar xerrant amb un amic sobre les diferències que hi havien entre aquestes expressions festives de l’edat medieval i les del renaixement. En l’edat Medieval, la gent vivia sota les constants pors de l’infern, es vivien persecucions, acusacions i execucions sobre casos d’heretgia… La gent vivia enmurallada dins de les seves poblacions i l’exterior era sinònim de perill.

En aquesta epòca la cultura popular estava molt marcada pel pensament fosc de l’epòca. En alguna festivitats de corpus havien sortit lluites entre àngels i diables, El drac de Sant Miquel, El drac de Santa Margarida… moltes referències a l’infern i a les lluites celestials per alliberar del mal a la gent i sobretot marcar la consciència de la societat.

Però tot això va canviar i quan l’home va entrar en l’epoca del Renaixement, lògicament la cultura popular va canviar. No tinc molt referenciades les manifestacions festives del renaixement, encara que aquesta epòca va del 1350 al1600 a Catalunya les influències van arribar tard. Posaré un exemple diferencial de la posada en escena del Drac de Vilafranca en la processó de canonització de Sant Raimon de Penyafort l’any 1601 i la posada en escena del mateix Drac l’any 1849.

“Primerament feren posar a cent pasas devant dita professó lo drach y diablots ab un músich sonant, y tirant, drach y diablots, cuets molts de ordinari, etcètera.

En aprés anaven cent sinquanta minyons vestits de blanc, ab corenes (corones) de diversos roses al cap, ab dos fileras ab sos ciris; portant davant un Cristo crucificat,…”

Ref. “El llibre verd de Vilafranca del Penedès. Vòl. 1 pàgina 439

Com podem veure el Drach anava acompanyat de 5 diablots i darrera d’ell anaven 150 nens vestits de blanc amb el crist crucificat que simbolitzen el bé.

Posteriorment el dia 30 d’Agost del 1849 en el programa de la Festa Major de Vilafranca aparegut al Diario de Barcelona apareix el següent:

“Al entrar el santo a la iglesia los diablos sostendrán una lucha con Dragón, que con la combinación de fuegos artificiales formará un vistoso conjunto”

Rèf. Diario de Barcelona, any 1849. Arxiu de la Ciutat de Barcelona.

Aquests tipus de lluites del Drac i els diables ja havien estat referenciades anteriorment en l’any 1804 encara que no disposaré d’aquesta informació fins aquesta setmana.

Així doncs és curiós com l’alliberació mental de l’home de la imposició de les pors generalitzades que hi havien en les societats medievals acabin desterrades per un pensament obert que acaba introduïnt noves formes d’expressió dins la cultura popular, fins al punt en que Drac i Diables sostinguin una lluita per mostrar un espectacle pirotècnic vistós.

Ahir vaig tindre la oportunitat de fer una cosa que perseguia durant 2 anys, parlar directament amb un Diable Bolivià de la ciutat d’Oruro, en Severino. En Severino és el Vice-President de la “Federación de Entidades Bolivianas en Catalunya” i és el responsable del Ballet Sayariy Urus, responsable d’executar el Ball de Diables Bolivià.

La nostra conversa es va basar en intercanviar experiències, com a diables que som, però encara que les nostres disàncies etnogràfiques són molt llunyanes compartiem uns punts de vista molt pròxims. La conversa va anar evolucionant fins entrar en la situació política de Bolívia, Severino és partidari del Govern d’Evo Morales ja que és indigena autoctòn.

Dintre de la anàlisis política que varem fer, en Severino em va fer un comentari que em va agradar molt:

“Abans els indigenes tothom disposava de la terra per llaurar, per viure, per disfrutar-la… perqué la pachamama no és propietària de ningú! Sinó de tots els homes i dones de la terra! Ara és diferent, hi ha gent que diu que aquest tros de terra és meva perquè ho posa en un tros de paper i que ningú la pot trepitjar sense el seu permís… on hem anat a parar?!”

I evidenment Severino tens tota la raó, tothom té dret a utilitzar la terra i a disfrutar dels seus recursos perquè la distribuïció i el compartiment de tot és sinònim d’evolució.

Els Tinariwen són un grup de música formats en algún dels camps de presoners dels rebels Tuareg que va crear el Coronel Gaddaffi (l’amic del sr. del bigoti). L’estil que utilitzen, és una barreja de música ètnica saharaui combinat amb el blues de les dues guitarres elèctriques que utilitzen. Utilitzen percussions típiques de la zona tipus djembé. Se’ls ha anomenat que el seu estil és “Blues del Desert” i molts grups com els U2, Rolling Stones i els Coldplay s’en declaren fervents seguidors.

Però la història dels Tinariwen té una doble cara, els seus integrants havien sigut ex-rebels Tuareg que el 1990 es van sublevar contra la República de Mali i què anteriorment havien perdut els seus pares havent sigut assessinats per les forces del Niger, Malí o Líbia. El moviment independentista del Tuareg és similar al moviment Kurd, ja que el territori es troba ocupat per més de 2 estats.

Ara mateix prediquen la seva lluïta a través de la música, ja fa molt de temps que van deixar les armes i aprofiten els seus concerts per transmetre el missatge que porten escrit en la seva ment.

Aquí podem veure un documental en versió Francesa subtitulat a l’Anglès.

Get the Flash Player to see this player.

Deixo també algúns enllaços del Goear perquè pugueu disfrutar de la música d’aquests genis del desert:

Cler Achel

Le chant des Fauves

Quan sentim a parlar del terme “globalització”, hom pensa primer en les desigualtats socials i econòmiques que comporta aquest corrent de pensament que s’està extenent mundialment. Però el terme globalització significa la uniformització de molts aspectes de la societat a nivell mundial.

Per lo tant tenim varies possibilitats de que la globalització sigui positiva per a la humanitat, com per exemple la globalització dels serveis sanitaris a nivell mundial o de una política de drets mundials aplicats també a nivell mundial.

Actualment la globalització està afectant de una manera molt neoliberal a la part econòmica. Les grans empreses volent que hi hagi una globalització a nivell econòmic per tindre un lliure comerç a nivell mundial i també per tindre-les més competitives. Cal recordar que una de les bases del capitalisme és la competivitat. Evidentment aquest lliure comerç i lliure establiment d’empreses afecta, segons les polítiques de cada empresa, als drets dels treballadors. L’imposició de les costums laborals del païs d’origen al païs destí, pot provocar problemes dels drets dels treballadors.

Ara, ens pot afectar la globalització a nivell cultural? Afirmatiu, a través de l’etnocentrisme. L’etnocentrisme és l’imposisicó de una cultura per sobre d’una altra. Per a cultura entenem segons la definició de Edward Taylor, complex de coneixements, tècniques, creences, art, moral, lleis, costums i altres capacitats i hàbits adquirits per l’ésser humà com a ésser social. Un exemple clàssic d’etnocentrisme és el colonialisme del segle XIX o la colonització d’Amèrica. Cultures indigenes precolombines i africanes van desaparèixer per l’imposició de la cultura dominant. La globalització pot portar-nos a una cultura ùnica mundial a través del racisme i la xenofòbia i pot fer desàpareixer múltitud de cultures.

Per això hem de lluitar contra un tipus de globalització on l’esperit competitiu del capitalisme afecti a tots els nivells socials, no hi ha cap cultura millor que l’altre, sinó diferents!!

Visca la terra llaurada!

Visito l’altre dia la nova web de la Festa Major de Vilafranca i m’enduc una sorpresa en majuscula. Primer de tot voldria criticar l’excés de protagonisme en registrar el domini festamajor.info, és que potser la festa major de Vilafranca és l’única festa major de tot el món? Segon, i aquí és on em centro en aquest article, miro el menú de la nova web i em trobo en que surt un apartat que posa “De la més típica… a patrimoni de la humanitat”. Acollonant.

L’any 2005 la Patum de Berga va ser declarada Obra Mestre del patrimoni Oral i Intangible de la humanitat. Diguessim que aquesta distinció és el màxim que pot aspirar una festa d’arrel tradicional, una distinció única i mundial. Recordo que la primera impressió que vaig tindre quan vaig llegir la noticia al diari és de sorpresa i alegria. Una festa catalana estava entre les millors del món.

A Vilafranca es va viure una sensació amarga, felicitat però enveja, ja que l’orgull de la festa major de Vilafranca va quedar ferit de gravetat. El per què, és per què els vilafranquins no han deixat de mirar-se l’omblig. Hauriem de despertar, de deixar de pensar que únicament som la festa major que té més balls foklòrics (heu anat a Reus o a Tarragona?), això ja és aigua passada.

Segons el que diu la web de la Unesco sobre les obres mestres del patrimoni de la humanitat, es va concedir la distinció a la Patum per la seva riquesa folklòrica i per ser una festa diferent a les de la regió. Si la Unesco afirma que la patum és diferent a les festes de la regió, concedirà aquesta distinció a la festa major de Vilafranca quan s’assembla totalment moltes altres festes majors de pobles de Catalunya?

Siguem realistes per favor!

Visca la patum!

i la terra llaurada també!!